Exposició "L'amor és pa amb formatge?" de l'artista Jordi Plana Pey

L'AMOR ÉS PA  AMB FORMATGE?
(PLANA  A  LA PLANA)

Anem a voltar per la Rambla,
et compraré un ramet de flors.
Quimi Portet

Plana a la Plana ens porta a donar un vol pel món de la cultura que formigueja lluny dels focus mediàtics, allunyada de l'epicentre cultural de la gran ciutat. Avui dia, l'àmbit de la creació està sobresaturat d'un discurs vacu que enalteix les virtuts dels marges i la perifèria des de les còmodes butaques de la metròpolis. A Plana no li cal reivindicar aquest posicionament teòric perquè simplement l'exerceix a diari des de fa un munt d'anys.

A Plana a la Plana s'erigeix erecte el pal de paller que ens descobreix els rostres liminals que transiten per les voravies del gran magma creatiu que es cou a la ruralia. Però si ho capgires, el paller deixa de gratar el cel i burxa les entranyes, territori endins, s'aferra a la terra i es transforma en vulva creadora i és que l'obra de Plana s'ha de mirar del dret i del revés.
Plana exerceix amb la tenacitat dels vells documentalistes de la Gran Depressió americana dels anys vint del segle passat, però sap sumar en cada imatge tota la càrrega emocional que hi impregnava Avedon uns anys més tard. Sens dubte, Plana és el nostre Avedon. Però no només, retrata també tot allò que és únic i sabem que es perd irremeiablement perquè no capta estereotips socials sinó persones singulars, d'aquelles que quan passeges per les nostres rambles provincianes et gires de reüll per fitar-les de nou d'amagatotis. Plana,per tant, també és el fotògraf d'allò que ens fa únics, una Cristina García Rodero berguedana.

Tanmateix, i tornant als més clàssics, tot el mencionat fins aquí seria paper mullat si les imatges que surten del seu cap i de la nostra realitat, no estesin sota la pàtina d'una excel·lència que cada cop és més inèdita en el camp visual. Aquí Plana palpa els grans de mitjans del segle vint, com Català Roca o Colom, tot i que en un color sensualment apagat que el caracteritza des de fa anys i és en aquest domini de la llum que ens suggereix les ombres d'aquest món.
Acosteu-vos a la rasa més propera, escapceu un brot de romaní i plegueu-lo amb elegància ben visible a la vostra solapa o la pitrera de l'escot i entreu endiumenjats a l'univers que ens plana.

Gerard Vilardaga Cunill

Horari:

           Matí: de dimarts a dissabte de 11 a 13 h.
          Tarda: de dimarts a diumenge de 18 a 20 h.
 

Exposició MEMÒRIA ROJA

L'exposició forma part de la programació de Memòria Democràtica 2023, entorn de l'efemèride del Dia Internacional de Commemoració en Memòria de les Víctimes de l'Holocaust. 

"Memòria Roja" busca recuperar la memòria dels vençuts -els rojos-, històricament silenciada des de les esferes de poder. Basant-se en testimonis i investigació històrica, l'artista denúncia la violència exercida contra la població per exterminar allò que la dictadura anomena "gen roig". Fugint dels grans relats històrics oficials, s'emmarca en la microhistòria per reivindicar la memòria individual i familiar. 

L'exposició proposa parlar i recuperar un tema controvertit, especialment amb l'augment de l'extrema dreta, en el qual sembla urgent recuperar vincles amb un passat que s'ha silenciat des de la Transició. 

Marc Oliu i Patricia Arauzo, violí i piano

Sonates de Beethoven

Aquest programa, pensat per a l’any 2020 en ocasió del 250è aniversari del naixement del compositor i posposat degut a la pandèmia, pretén oferir un extracte representatiu de la integral de les sonates per a violí i piano i mostrar la perspectiva evolutiva en les seves obres per a aquesta formació. 
Beethoven escriu les deu sonates per a violí i piano en un període d’uns quinze anys, del 1797 al 1810/12, en els quals es pot veure perfectament l’evolució estilística i compositiva de l’autor. 
Amb la primera sonata del cicle, l’Op. 12 núm. 1, veurem un Beethoven d’herència plenament clàssica, d’escriptura transparent i proporcionada. 
L’Op. 30 núm. 2 reflecteix clarament el moment vital viscut pel compositor, descrit per ell mateix en una carta el novembre de 1801: el conflicte entre la consciència de vellesa degut a la sordesa i la sensació de plena joventut en allò creatiu. Ens trobem molt poc abans de la creació de la tercera simfonia, Eroica (1803), obra que representa un punt d’inflexió en la història de la música, considerada l’exemple més clar del canvi al romanticisme. 
En aquesta sonata en Do menor podem trobar encara una tècnica compositiva molt clàssica però que ja mostra unes inquietuds per plasmar els sentiments d’una manera molt present, cosa que s’evidenciarà en la tercera simfonia i en la sonata Op. 49, plenament contemporànies.
En aquesta última, tot i basar-se encara en una forma de sonata clàssica, l’expressivitat buscada ja és plenament romàntica. Dedicada al gran violinista del moment, Rudolph Kreutzer, sembla ser que aquest s’hauria negat sempre a interpretar-la en públic perquè la considerava “inintel·ligible”.  

Marc Oliu, violí
Patricia Arauzo, piano 

Data: 03/02/2023
Horari: 20.00 h
Lloc: L'Atlàntida